El Club Muntanyenc de Terrassa organitza aquesta ja tradicional Pujada a la Mola, muntanya emblemàtica, màgica, gairebé sagrada per als vallesans. Una bona manera d’evadir-se del típic ambient nadalenc. De fet, crec que oficialment és una caminada no-competiva ja que es desenvolupa dins d’un parc natural. Però, qui pot controlar la velocitat dels corredors? (qui pugui córrer durant tota la pujada, és clar).

Ja hi havia participat altres anys, quan es pujava pel dret i, per tant, el recorregut era més curt però gairebé no es podia córrer, el desnivell era massa fort i els camins massa estrets. Un d’aquests anys estava tot nevat i era realment perillos. El circuit actual és molt millor, d’uns 4 km aproximadament i gairebé 500 m. de desnivell positiu.

En el moment de la sortida, a les 10 h. a Can Robert (Matadepera) feia sol però molt de fred, poc més de zero graus. Molts sortien com una moto tot i l’aire gèlid que et cremava els pulmons. Al cap d’uns 20 minuts de córrer a estones, el camí ja era més estret i costerut i només es podia caminar, amb passa llarga. Arribava al cim en 34`30″ segons el meu cronòmetre, 35’36” segons les classificacions (a l’arribada hi havia cua i era un cronometratge manual).
Aquest és el PDF amb les classificacions que m’ha enviat l’organització.

De tornada al punt de sortida hi havia coca, cava i beguda per a tots, la majoria muntanyencs o habituals de les curses de muntanya. M’encanta aquest ambient, de gent tan “de la terra” per dir-ho d’alguna manera, en general amants de la natura i de les nostres arrels. Sempre penso que si la majoria de la població de Catalunya fos d’aquest estil ja seriem un país lliure.

Anuncis