Cursa Festa Major de Ripollet

Deixa un comentari

Cursa ben concorreguda cada any d’atletes grans i molts joves de clubs de les poblacions properes, tots amb ganes de tornar a competir al final de les vacances. En les distàncies de 5 km i 10 km, és força recomanable ja que és cronometrada per xip i era gratuïta fins fa dos anys, enguany es pagava la quantitat simbòlica de 2 euros.
(També la cursa de BTT de dissabte, dins de la mateixa Festa Major).
S’ha fet dura, pel desnivell del circuit, la calor i l’habitual aturada d’entrenaments durant l’estiu. En el meu cas, amb el handicap afegit de la meva lesió lumbar, he fet un parell de minuts més del que hauria fet si no fos per l’aturada obligada de més de dues setmanes.
Temps: 44’27”, posició 191 de 536 arribats
Web de la Ripollet Unió Atlètica
Resultats

Triatlon de Estepona

Deixa un comentari

M’havia apuntat des de Barcelona en aquesta Triatlón de Estepona, en distància sprint, aprofitant la meva estada per terres de Màlaga. Però el dia abans encara no estava ben recuperat dels meus problemes lumbars. Així que ració doble de Enantyum, Diazepam, Nolotil… i fins i tot un remei natural, una mena d’ungüent a base de bitxos picants (aprofitant el seu compost químic, la capsaïcina). No podia patir una altra decepció però no estava segur si, en baixar de la bici podria posar-me a córrer. Però ho vaig fer i això em va donar una bona dosi d’eufòria.

El temps era ideal, el dia estava una mica ennuvolat i la mar una mica picada, sense la calor dels darrers dies. El recorregut de natació era massa llarg, jo crec que a prop dels 1000 metres i crec que vaig nedar bé, encara que, com sempre, sortís en el darrer grup. El circuit de bici era dur, quatre voltes amb forts desnivells. I, com és normal en aquests casos, crec que molts no van completar les voltes, n’estic segur. El tram de cursa a peu va ser molt agradable i pla, pel passeig marítim d’aquesta població. Tot i que vaig intentar no forçar massa per no recaure dels meus problemes fisics, vaig recuperar unes quantes posicions en la bici i a la carrera a peu.

L’experiència va ser molt positiva, per ser capaç d’acabar la prova, i perquè va estar força ben organitzat. Potser sense el mateix ambient de les triatlons que es fan a Catalunya però és igual, va valer la pena !

Uns dies per la Costa del Sol

Deixa un comentari

Després de passar per Granada, m’estic un parell de setmanes a Fuengirola, Màlaga, on m’hi he desplaçat per motius personals i també per fer uns dies de vacances. Els meus problemes lumbars, que em van impedir fer la Subida al Pico Veleta, han durat gairebé dues setmanes i m’han impedit fer esport com tenia previst. No m’he pogut estar, tot i els dolors, de fer l’ascensió al pic que veia cada matí quan em llevava, de més de 900 metres d’altitud i on hi són instal.lats els repetidors per a la zona de Mijas, Fuengirola i Benalmádena. Aquest pic és conegut com el Cerro del Moro i aquest és el recorregut que vaig fer en bici. Una carretera espectacular, sense trànsit, amb bon asfalt, fort desnivell constant i bones vistes.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1958405

http://www.altimetrias.net/aspbk/verPuerto.asp?id=332

Subida al Pico Veleta : el repte incomplert

2 comentaris

De tots els escenaris possibles després de la cursa, aquest és que menys em podia imaginar, el menys digne de ser explicat i potser el més ridícul. Tanmateix reprodueixo aquí el vaig escriure el mateix dia al migdia

La Subida al Pico Veleta era el repte esportiu més extrem que mai m’havia proposat i el que em feia més il.lusió de fer des que es va deixar de celebrar la Maratona dell’Etna, a Sicília. Però no l’he pogut assolir, de moment. Després d’un llarg viatge en cotxe jo sol i hospedar-me dues nits al poble de Padul, on estaven de festa flamenca cada nit (gaudint d’extraordinaries actuacions de cant i ball però dormint poc), em trobava a les 6:30 h. a Granada, al costat del meu cotxe, amb el dorsal, gorra sahariana i empastifat de protecció solar quan encara era negra nit. I en aquell moment, de repent, sense una causa clara, he patit una mena d’estrebada a la zona lumbar: no em podia ni mantenir dret i m’he quedat a quatre potes, sense poder ni moure’m. Difícilment he pogut arribar fins a la sortida, a 300 metres, on m’han atès els metges d’una UVI mòbil i m’han injectat un antiinflamatori. Però era clar que no podria córrer, amb prou feines podia caminar.

He patit fortes contractures lumbars des que em van operar d’una hèrnia discal fa més de 15 anys però mai de forma tan soptada i vehement. Pot haver estat casualitat, mala sort, les hores de conducció o dormir en un llit estrany… però m’inclino a creure que la tensió. els nervis i el fet de no sentir-me prou preparat per completar amb èxit una prova tan extrema van ser les causes. La ment és molt poderosa i moltes vegades la determinació o la necessitat porta al cos a fer gestes sorprenents, inhumanes. De la mateixa manera, quan el teu ego més profund vol aturar el cos també ho fa, malgrat la pròpia voluntat. Així és com m’he sentit aquest matí: aturat, immobilitzat, molt i molt decebut, desil·lusionat. Només espero trobar nous reptes, noves fites per assolir, del mateix nivell.

L’any que vé: I’ll be back, com deia Terminator

La cursa la va guanyar l’italià Lorenzo Trincheri seguit de Ignacio Morón i de Modesto Alvarez, dos atletes de Padul.
A les fotos: emprenyat amb el dorsal mitja hora després de la sortida i amb la gran campiona Nazha Mamrouth, segona a l’última mitja de Granollers, també resident a Padul

Un paseo por Padul (Wikiloc)

3 dies per intentar el repte

1 comentari

Em queden menys de 3 dies per intentar de complir el repte esportiu més dur que mai he fet: la Subida al Pico Veleta, 50 km corrent, sempre en pujada, fins a 3400 m d’altitud, anant per la carretera asfaltada més alta d’Europa, la “carrera más dura del mundo” segons diuen els organitzadors. I la veritat és que no crec haver entrenat com calia per afrontar això i encara em sobren alguns kilos per arribar al meu pes ideal… Fins ahir no tenia cap molèstia i ara m’està fent mal un turmell. No sé si és piscològic, en qualsevol cas espero recuperar-me a temps. Ara mateix em queden més de 10 hores de cotxe, jo sol, fins a Granada, que també és una tasca feixuga.